Ara publico a Mossegalapoma.cat

Ep!
A partir d'ara escriuré les meves entrades de blog en català a Mossegalapoma.cat, i continuaré escrivint en castella a Orangoodling.

viernes, febrero 09, 2007

La societat de la informació i el desenvolupament.

1 La Societat de la informació. (jôhô shakai)

El terme "Societat de la Informació" es una traducció del japonès jôhô shakai , que significa "el nivell més alt d'evolució social" i va començar a discutir-se ja als anys 50 del S.XX [MARUDA]. El primer en estudiar el concepte de societat de la informació (o societat de la informació i el coneixement ) fou l’economista nord americà Fritz Machlup quan el 1933 va comença a estudiar l’efecte de les patents a la recerca, el 1962 va publicar un estudi titulat "The production and distribution of knowledge in the United States" el qual va tenir força impacte i difusió, essent traduït al Rus i al Japonès.

La societat de la informació es una nova forma de societat on les TIC ocupen un espai central per a la producció i l’economia. La societat de la informació es vista com a successora de la societat industrial, per això s’empra també el terme societat post-industrial, post-industrialisme o era de d’informació.

Machlup introdueix el concepte de la indústria del coneixement la qual es divideix en cinc sectors: Recerca i desenvolupament, serveis d’informació, tecnologies de la informació, medis de comunicació de masses (mass media) i educació. Machlup estima el 1959 que 29% del producte interior brut dels estats units ja és produït per la indústria del coneixement.

No hi ha una versió universal sobre el què significa societat de la informació. La majoria dels teòrics estan d’acord, en que en algun moment de la segona meitat del S. XX, va començar una transformació, que encara continua, que està canviat el funcionament de la societat vers la nova societat de la informació i el coneixement. Aquesta transformació s’evidencia per el pas d’una economia basada en bens materials a una economia basada en el coneixement (Peter Druker 1969).

El 1971 Alan Touriane comença a parlar d’una societat post industrial

“The passage to postindustrial society takes place when investment results in the production of symbolic goods that modify values, needs, representations, far more than in the production of material goods or even of ‘services’. Industrial society had transformed the means of production: post-industrial society changes the ends of production, that is, culture” [Touriane1971]

A la societat de la informació el coneixement esdevé la principal força de producció (Lyotard 1984) i la majoria dels llocs de treball es converteixen en treballs “informatitzats” on han de tractar més amb dades, símbols i imatges (bits) que amb matèria i energia (Bell Peter Otto i Philipp Sonntag 1985) on la qualificació necessària del treballador és la capacitat de treballar amb el coneixement (Stehr 2002).

El fet que una tecnologia transformi la societat no és un fenomen nou. Per exemple les tecnologies aplicades durant la revolució industrial van causar un canvi radical en l'estructura sociopolítica arreu del món, es van implantar els models econòmics que explicàvem a l'apartat anterior (el capitalisme d'Adam Smith) que van transformar l'estructura de la societat (migracions massives del camp a les ciutats per treballar a les fabriques, desaparició progressiva dels models de poder absolutistes) i de la política mundial (la Gran Bretanya va aconseguir dominar l'economia mundial durant gairebé un segle i va colonitzar vastes regions en 4 continents.) [Freeman 1997]

La societat de la informació i el coneixement és fruit d’una transformació d’origen tècnic i científic, on la ciència i la tecnologia com a eines de creació de coneixement prenen un rol central on es converteixen en forces de producció directes. (Bell Peter Otto i Philipp Sonntag 1985)

Però amb aquesta transformació, el que costa més és percebre cap on condueixen aquests canvis amb la mateixa facilitat i fiabilitat amb que analitzem l'impacte de la revolució industrial. D'entrada, és difícil analitzar objectivament unes transformacions que ens estan afectant a nosaltres mateixos, però la dificultat s'incrementa al veure la velocitat amb que evolucionen aquestes tecnologies, la seva ràpida difusió i l'impacte que tenen en tots els àmbits de la societat. Posem per exemple dos exemples recents i propers:

  • La World Wide Web va aparèixer el 1992, després de diverses dècades d’existència embrionària de la xarxa Internet. A partir de 1995 (coincidint amb el llançament i promoció a escala mundial -a ritme de Rolling Stones- del sistema operatiu Windows 95), comença un procés de popularització de l’ús d’Internet i la Web. Es coneguda l'amplíssima difusió actual d'aquest medi entre la població dels països desenvolupats (més endavant ens ocuparem de les diferencies que causa la heterogènia difusió de l'accés a Internet).
  • En menys de 10 anys, la telefonia mòvil a Espanya ha passat de ser un producte d’us molt restringit, a ser un producte massivament utilitzat. Les darreres estadístiques mostren que, a Espanya, hi ha dos milions més de línies de telefonia mòbil que d’habitants al cens.

Dues aplicacions tecnològiques que amb prou feines tenen deu anys de vida, que tenen una difusió quasi completa dins el nostre teixit social i que han alterat (i segueixen fent-ho) els nostres costums i formes de relacionar-nos. Això prova l’extensió del canvi social que estan tenint aquestes tecnologies i la velocitat (mai vista fins ara) amb que la societat accepta i incorpora aquests canvis.

Les TIC augmenten el gran d’informació disponible i els fluxos de comunicació entre els diferents actors socials (persones, empreses, governs), d’on apareix el concepte de societat de la xarxa (network society [Castells2000]). Segons Castells els processos i funcions dominants de l’era de la informació s’organitzen cada cop més al voltant de xarxes. Les xarxes constitueixen la nova morfologia social, la difusió de la lògica de xarxa modifica substancialment la forma de treball i els resultats dels processos de producció, poder i cultura. Jav Van Dijk [Van Dijk2006]la societat de la xarxa és una:

“social formation with an infrastructure of social and media networks enabling its prime mode of organization at all levels (individual, group/organizational and societal). Increasingly, these networks link all units or parts of this formation (individuals, groups and organizations)”

Per Castells i Van Dijk aquestes xarxes s’han convertit en el sistema nerviós de la societat.

2 La societat de la informació i l’activitat econòmica.

Com hem vist a la societat de la informació o post-industrial hi haurà uns canvis fonamentals que duen cap a una "nova economia" caracteritzada per aquests tres punts:

1. La font de productivitat serà fruit de la generació de coneixement en tots els àmbits de l' activitat econòmica, mitjançant el procés de la informació.

2. La nova economia, augmenta d’importància dels treballs amb un alt contingut d’informació i coneixement Les ocupacions executives, professionals i tècniques creixeran més de pressa y seran el nucli de la nova estructura social.

3. L’activitat econòmica passarà de la producció de bens a la realització de serveis. Després de la progressiva desaparició del sector agrícola, es produirà la davallada del treballs de fabricació en benefici dels treballs del sector serveis.

a. Serveis de producció: Proporcionen informació i suport per millorar la productivitat i l'eficiència.

b. Serveis socials: Conjunt d’activitats (normalment governamentals o finançades pel Govern) amb interès social.

c. Serveis de distribució: Transport y comunicació.

d. Serveis personals: Relacionats amb el consum i manteniment individual: oci, restaurants, llars d’avis …

Els paràmetres actuals indiquen que les economies "avançades" occidentals estan adoptant aquesta "nova economia" de la societat de la informació i el coneixement. Com hem dit, en aquesta nova economia el factor clau per a la productivitat no és el capital o les matèries primeres sinó el coneixement. Aquest coneixement resideix en les persones sempre i quant hagin rebut una educació, una formació i una experiència com a creadors de nou coneixement.

Els conceptes de societat de la informació i el coneixement, societat post-industrial, etc tenen els seus crítics i detractors. La corrent de pensament neo-Marxista creu que aquests termes donen la impressió de que estem entrant en un tipus completament nou de societat, com si existís una mena de discontinuïtat i la societat contemporània no tingué res a veure amb la societat de fa 100 o 150 anys. Aquestes assumpcions comporten un perill ideològic d’aportar una visió d’inevitabilitat d’adoptar les estructures socials i politiques existents. Els crítics neo-Marxistes[1] argumenten que la societat contemporània és essencialment una societat capitalista orientada a l’acumulació de capital econòmic cultural i polític. [Webster2002]

Computer networks are the technological foundation that has allowed the emergence of global network capitalism, i.e. regimes of accumulation, regulation and discipline that are helping to increasingly base the accumulation of economic, political and cultural capital on transnational network organizations that make use of cyberspace and other new technologies for global co-ordination and communication. [...] The need to find new strategies for executing corporate and political domination has resulted in a restructuration of capitalism that is characterized by the emergence of transnational, networked spaces in the economic, political and cultural system and has been mediated by cyberspace as a tool of global co-ordination and communication.(...) Global network capitalism is based on structural inequalities, it is made up of segmented spaces in which central hubs (transnational corporations, certain political actors, regions and countries, western lifestyles and world views) centralize the production, control and flows of economic, political and cultural capital (property, power, skills)” [Fuchs2007]

Castells parla de capitalsime informacional o informacionalisme com a nou paradigma tecnològic i de desenvolupament. L’informacionalisme es caracteritza en el fet que les fonts fonamentals de poder i productivitat son la generació, processat i transmissió d’informació.

“The most decisive historical factor accelerating, channelling and shaping the information technology paradigm, and inducing its associated social forms, was/is the process of capitalist restructuring undertaken since the 1980s, so that the new techno-economic system can be adequately characterized as informational capitalism” [Castells2000]

3 La nova economia i desenvolupament sostenible ?

Proposem una hipotesi: Una economia on la informació i el coneixement siguin les matèries primeres i els mitjans de producció fonamentals (diguem-ne com vulguem) no comprometen en principi el desenvolupament sostenible. Desapareix una relació directa entre producció i consum de recursos (materials i energètics), ja que el factor clau de la producció és el coneixement i el producte fabricat no és un bé material, sinó quelcom intangible com un bit. Així doncs no sembla que hi hagi un límit al creixement. I sembla ser que els únics models socioeconòmics portats a la pràctica necessiten de l’existència d’un creixement sostingut en l’activitat o es col·lapsen.

A d’analitzar amb deteniment aquesta hipòtesi ens revelarà les seves fallades començarà a revelar els seus punts febles. La societat de la informació i el coneixement no substitueix el model anterior, sinó que s’implementa sobre les economies dels països desenvolupats, com ens demostren els mapes de la fractura digital. La societat de la informació no permet de per si el desenvolupament de zones amb situacions de pobresa, mancança d’educació, d’atenció medica o de justícia social. La societat de la informació apareix en combinar TIC amb una societat on existeix una massa critica social situada a les capes altes de la piràmide de Maslov[L1] . Si un model socioeconòmic no es sostenible, dificilment s’hi tornarà sols per informacionalitzarse.

4 El valor dels recursos escassos.

Quin és el valor dels recursos a la societat de la informació? El cost d’un producte de la societat de la informació no està relacionat amb la quantitat de recursos finits (matèries primeres, energia, impacte ambiental) que han calgut per a la seva elaboració. Sinó en l’esforç i el coneixement aplicat per crear-lo.

Per exemple, un microxip de silici no té un valor proporcional a la sorra de la que esta principalment compost, sinó al coneixement i el treball intel·lectual dels enginyers que han dissenyat la lògica de la seva circuitería, al treball dels especialistes en marketing i publicitat que donen a conèixer el producte i als acords que els executius de l’empresa propietària de la patent hagin arribat amb fabricants de hardware i software per emprar aquest xip i no el de la competència... el valor és el fruit del coneixement aplicat i de la utilitat del producte.

Amb aquest discurs no es pretén menystenir els costos ambientals que ocasiona la indústria de les TIC, dels que ens ocuparem en un capítol posterior (TIC i Desenvolupament sostenible[L2] ).


Així doncs ens trobem davant un possible escenari on el valor dels recursos no el determina el fet de que siguin escassos, concepte tan artificial com l’habilitat que tinguin determinades minories d’acaparar un determinat producte.

Els productes naturals de la societat de la informació solen tenir un preu molt elevat en el moment de la seva sortida al mercat –per exemple els microprocessadors, o les estrenes de pel·lícules de cinema[2]– donada la necessitat d’amortitzar el cost de recerca i desenvolupament i, després, el seu preu té una davallada molt important que el fa accessible a la major part de món. Això pot possibilitar que molts d’aquests productes puguin arribar a les zones en vies de desenvolupament, un cop ha passat el període de difusió inicial, donat que els costos son assolibles (o fins hi tot poden arribar de forma gratuïta, per exemple ordinadors de segona mà que als països desenvolupats es consideren obsolets poden fer molta feina a països en vies de desenvolupament).

Malauradament aquesta economia teòricament possible encara no dona mostres de materialitzar aquests avantatges teòrics. I fins hi tot existeix el perill de que els productes originaris de la societat de la informació es treguin d’aquest cercle de valor basat en la utilitat i esdevinguin productes escassos artificialment (com la majoria dels productes d’entitat física).

Hi ha iniciatives per “patentar” els conceptes, idees i aplicacions més elementals del programari en el que es basen les tecnologies de la informació[3]. Les lleis per dur-ho a terme estan pendents d’aprovació al parlament europeu i son legals als Estats Units d’Amèrica del Nord. Hi ha hagut força protestes al respecte a Internet i espais com el Fòrum de les Cultures de Barcelona, però la major part de la societat ho desconeix[4].

El sistema de patents, posat en marxa en el seu moment com una forma d’incentivar la creació tecnocientífica, es una eina excel·lent per frenar la seva difusió universal. D’altre banda les lleis de propietat sobre continguts digitals i les eines per defensar-les, tant legals com les arquitectures de control (digital Rigths Management DMR) permeten convertir la informació i el coneixement en recursos “escassos” sobre els que es poden aplicar els vells models econòmics i de negoci. En tot cas el valor dels productes generat per mecanismes legals i tècnics és artificial, i per tant tard o d’hora el “mercat” prendrà les mesures per ajustar el preu. La anomenada pirateria de continguts digitals i programari compleix aquesta funció, així com alguns estats com la Xina ignoren directament patents, llicencies i restriccions d’accés a continguts. El govern Xinès distribueix copies “oficials” de programari privatiu sense tenir pas llicencia, de fet el programari distribuït ve acompanyat del “crack[5] i les instruccions per desprotegit el programari.

4 Societat de la informació i diferencies socials.

Per esdevenir un individu actiu i productiu a la societat de la informació cal ser capaç d’accedir a tot allò que et pot oferir. Això significa que cal disposar dels mitjans per accedir-hi: corrent elèctrica, comunicacions, hardware i software, tot a un cost assequible; i cal tenir els coneixements bàsics per treure’n profit: capacitat d’interactuar amb l’ordinador, accedir a, cercar i transmetre informació.

Es un fet provat que els països que s’integren en la societat de la informació aconsegueixen una acceleració en el seu creixement econòmic (i segurament també desenvolupament). Aquests països son precisament son aquells que, ja d’entrada, eren rics. L’economia i el desenvolupament dels països rics accelera més depressa que la dels pobres. Hi ha estudis que mostren com la renda per capita de dels habitants d’Estats Units d’America conectats a Internet es un 10% superior als que no ho estan.

La diferencia d’oportunitats per accedir a les TIC fa que cada vegada hi hagi més diferencia entre països (i persones) rics i pobres: És “la fractura digital[6].

Per fomentar el desenvolupament sostenible és imprescindible que aquells que no tenen accés a la societat de la informació tinguin la possibilitat (que no l’obligació) d’accedir-hi per a poder accelerar el seu desenvolupament.

Per això és necessari [UN 2001]:

  • Proporcionar formació a la població de les zones en vies de desenvolupament. Especialment formació en TIC a la població que no hi té accés encara. Per poder salvar la fractura digital.
  • La habilitació d’infrastructures que permetin que les TIC arribin als països no desenvolupats. Es proposa el desenvolupament de dispositius petits, portàtils que puguin funcionar amb bateries optimitzades carregades amb energia fotovoltàica; i les comunicacions sense fils que no demandin una inversió molt costosa i difícil de mantenir en cablejat. Pel que fa al software, és molt important la possibilitat que ofereixen les iniciatives de software lliure[7] i de software de codi obert[8], donat que aquest moviment (bicèfal) està generant una gran quantitat de software de qualitat. Software que es pot emprar en projectes per al foment del desenvolupament sostenible sense necessitat de fer cap despesa en llicencies de software. L’existència del software lliure i de codi obert a més elimina barreres d’accés per a empreses de zones en vies de desenvolupament per entrar en la societat de la informació.
  • Aplicar les TIC a la formació per aprofitar l’increment de qualitat i reducció de costos que poden aportar. Estudiarem aquest punt més endavant.


[1] En referencia a Karl Marx 1818-1883 no Groucho Marx 1890-1977. http://en.wikipedia.org/wiki/Marx

[2] El programa “el medi ambien de Tv3” informava el febrer del 2007 que la indústria del cinema és la segona més contaminant de l’estat de california després de la indústria del petroli. Per tant crear pel.licules segons si que té un cost ambiental gens despreciable.

[3] Per exemple el concepte de link està patentat!.

[4] Més informació veure bibliografia [PATENTS]

[5] Un “crack” és una programari per eliminar la protecció anti copia d’un programari amb llicencia.

[6] Traducció del terme “la brecha digital” que empra l’antropoleg Manuel Castells.

[7] Liderades per la Free Software Foundation i GNU que proposen la creació de software no propietari i lliure per motius ideològics. http://www.gnu.org

[8] La Open Source Foundation fa propostes quasi identiques a les de GNU i la Free Software Foundation però motivats per la millors qualitat que es pot obtenir amb software de codi ober.